MATERNITATS QUE ES DEMANEN

Jo no soc mare. No soc mare i, quan ho sigui, no passarà de la manera que alguna vegada havia imaginat. Pateixo una malaltia genètica hereditària i tinc la immensa sort d’haver-ho sabut abans de tenir filles o fills. La immensa sort, i la immensa responsabilitat, la de decidir. Només saber que tenia la malaltia, suposo que per l’edat, de seguida em van derivar a que ens expliquessin totes les alternatives a l’hora de tenir criatures, si en volíem tenir. La barreja de sensacions en una situació així és important. Acabo de saber que tinc una malaltia degenerativa (gràcies perquè, pel que sembla fins a dia d’avui, l’afectació és lleu) i, gairebé sense haver-ho paït massa, em trobo parlant de maternitat, si és que vull tenir fills/es. Però en vull tenir?

Feia un temps ho havia tingut molt clar, en tenia moltíssimes ganes. Ho imaginava, ho visualitzava i sentia fins i tot l’emoció i nervis per tot allò que no existia però que en algun moment arribaria. Per coses de la vida, ara penso que per sort, ho vam deixar passar i, en aquell moment… en aquell moment feia temps que ni m’ho plantejava. La meva vida havia canviat molt i la maternitat, per aleshores, no hi tenia lloc. No hi tenia lloc i tot i així em vaig veure immersa en el seu món, des d’un espai que mai hauria esperat. No hi tenia lloc però allà, en aquella saleta on ens explicaven totes les opcions, d’alguna manera em sentia mare. D’alguna manera pensava en aquell bebè que ni coneixia ni sabia si mai arribaria, plantejant-me la millor opció per a ella o ell. Benvingudes, contradiccions.

Perfectament atesos (moltíssimes gràcies al personal que sent i estima la seva feina), ens van donar detalls de tot. Les opcions eren:

  • Embaràs natural, i res més. Però no és res més, és saber que aquesta criatura tindrà el 50% de probabilitats de patir la malaltia i això ho sabré el 100% del temps.
  • Embaràs natural amb prova diagnòstica a la setmana 12 o 15, podent optar a interrompre’l. Uau. Tenim un 50% de probabilitats d’haver de decidir sobre si seguir l’embaràs del bebè, que ja serà a la panxa. Com puc saber si seré capaç d’això? Com puc saber què se sent en una situació així? Si ara em sembla terriblement difícil, com seria llavors?
  • Fecundació in vitro amb diagnòstic genètic preimplantacional i prenatal. Amb una llista d’espera de sobre uns 1,5-2 anys. Amb tots els processos que comporta i la dificultat afegida de que, després de tot, els embrions que es desenvolupin amb èxit han de ser sans.
  • Fecundació in vitro amb òvuls de donant. Molt probablement un temps abans jo hauria pogut ser donant d’òvuls.
  • Recepció d’embrions de donants, pel mateix motiu i altres, no ho contemplem.

Sense gaires dubtes vam pensar que la millor opció era la fecundació in vitro amb diagnòstic genètic. Sense gaires dubtes i la millor opció? Bé, les alternatives em ronden pel cap encara ara, i segurament no hi ha una millor opció com a tal, però per ara és la nostra. Aquesta decisió, no obstant, encara té una condició més: per fer l’estudi genètic embrionari hem de tenir el permís de la Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida.

Les doctores que ens atenien en aquell moment ens van comentar que era possible que aquest permís l’haguéssim de demanar, al ser una malaltia tan minoritària. I efectivament, més de 10 mesos després, hem sabut que així és. “I quan haguem enviat tota la documentació, més o menys, quant tarden en donar resposta?”, vaig preguntar. “Espero que no sigui més d’un any, encara que per malalties d’aquest tipus de vegades s’allarga una mica més…”, ens va dir la doctora. I això em va caure com una gerra d’aigua freda. Un any. Un any només per saber si tindrem permís per escollir lliurement si dur al món criatures sanes o no. La resposta pot ser que sí, o que no. Un altre 50%, encara que aquest no l’entenc tant.

Aquí va començar la gran aventura, farà unes setmanes, un bon viatge emocional, en el que encara m’hi trobo. Una maternitat que no tinc clara que crida un sí. Una maternitat que no tinc clara que crida poder escollir. Una maternitat que no tinc clara que potser reclama el seu bebè. Jo que sempre he sigut d’improvisar el dia a dia, a mi que m’ha costat reservar un viatge amb 6 mesos d’antelació perquè ves a saber on seré llavors, jo que he experimentat que la vida pot fer un gir espectacular en qualsevol moment… ara em pesa no tenir una resposta, ara voldria saber què vindrà.

Qui seré jo d’aquí un any? Com serà la meva vida? No tinc resposta a aquestes preguntes, i això que avui és important, potser llavors serà insignificant. Però sembla que també hi ha maternitats així, que es demanen, i que es demanen amb temps. Que es demanen amb papers, informes, anàlisis, consentiments… Que es demanen per poder decidir-les, encara que algú haurà decidit abans si valen la pena o no, si tinc dret a frenar la meva malaltia. Però, per què no n’hauria de tenir?

Escric això per transitar-ho, per alliberar-ho, perquè sé que em fa bé. Sé que em fa bé expressar-ho i, després, a viure. Des de l’alegria, l’amor i la il·lusió, que són els valors que vull a la meva vida, passi el que passi. Accepto l’enuig, accepto la queixa, accepto la impaciència i també la culpa, que sap que té un espai ben petit, però en alguns moments el vol ocupar. Ho accepto i ho deixo anar.

Em dedico a l’educació i sempre m’ha encantat acompanyar a famílies. M’estic formant com a Doula i m’encantaria tenir l’honor de viure de prop experiències d’embaràs, part i postpart. Em fascina la maternitat encara que no tingui clar si la voldré (o podré) viure. De vegades sembla que no ser mare pot ser un punt feble a l’hora d’apropar-me a famílies que no em coneixen. Ara sé que ser-ho potser em queda una mica lluny, però la veritat és que d’alguna manera ho sento ben a prop. A mi que m’agrada acompanyar, ara necessito sentir-me sostinguda.

Imatge: ZEISS Microscopy from Germany, CC BY-SA 2.0, via la Wikimedia Commons

Facebook
Twitter
LinkedIn
WhatsApp